Revista L'Ullal #7:
Pensàvem que aquesta editorial l'escriuríem des del nou Centre, però una vegada més ens troben al mateix lloc i encara no sabem on començarem el proper curs les activitats educatives i formatives. El curs està acabant-se i en les ments de totes i tots està el que farem i on estarem el proper. Les dues coses guarden molta relació per que sols podrem millorar la oferta basada en les creixents demandes i necessitats de la població de la ciutat si les instal·lacions, els equipaments, etc. són els d'un centre públic capital, en una ciutat que també té la vocació de ser-ne capital. Totes i tots estem en un silenci actiu esperant la paraula de l'ajuntament de la ciutat,; tots i totes estem a l'aguait del passat que volem que siga present: l'escola de persones adultes estarà al centre educatiu que hem construït per a ella, acomplint els nostres compromisos i la paraula donada.
Aquest curs ha estat molt inquietant. Veiem con l'edifici nou estava acabant-se però sempre faltàvem coses que impedíem la seua finalització; tot el món et preguntava quan se'n aneu; comentaris maliciosos que ens inquietaven encara més... una mar molt marejada -amb declaracions en la premsa, amb trucades telefòniques...- que ens ha dut a donar moltes explicacions i desfer moltes mentides. Però nosaltres sempre tinguem una premissa: "L'esperança és l'últim que es perd", això ha caracteritzat sempre a aquesta l'Escola i a la seua gent. Una Escola sempre disposta a lluitar per allò que creu més just, per reivindicar els seus drets i per sensibilitzar a tots i totes les persones de la necessitat de progressar i no parar mai de fer coses per a ser més persones, ciutadanes i ciutadans que volem un món millor i més just. I com a acomiadament, un somriure i unes gràcies per a totes les persones que participeu en el centre i en les activitats que junt amb l'associació realitzem, per fer possible els nostres somnis i donar-nos l'oportunitat de participar en els vostres. Aquesta Escola té uns fonaments molt durs i resistents, i en ells l'aluminosi no té cabuda: la seua gent - estudiants, professors, simpatitzants... que mai deixaran que el present no esdevinga futur, un futur que hem construït amb les nostres mans i les nostres paraules.
