
Revista L'Ullal #9:
Hui estem ací fent una mirada al passat i, aquesta mirada, sempre és intempestiva i, per tant, educativa, ètica i política; no és sols una recuperació de la memòria des del present, tantes vegades negada; és, sobretot, oposar a l'oblit no sols la memòria sinó també la veritat, una veritat que lenta desfà les històries del poder i actua sobre el passat construint el present, viu i emancipador.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Hui estem ací havent-ne travessat aquest silenci, lentament hem dibuixat unes línies que han esdevingut camins, una llarga trajectòria des de 1707 fins a l'actualitat, gran cultura popular posada en marxa, resistent i recuperada, en moviment. Nosaltres reivindiquem aquest passat que tractem de fer present cada dia, reivindiquem la memòria singular i col·lectiva, una memòria en acte, viva i vivificant, que ens constitueix com a homes i dones, com a poble sense cap tipus d'amnèsia: sense fer una ullada al passat és impossible comprendre el present, i és així com encenem les espurnes de l'esperança. Aquesta és la trajectòria que volem reconéixer i l'homenatge que hui volem fer a les persones adultes comunes que singularment hem elegit com a mostra real de la col·lectivitat humana que som per tal que siguen les fites que demarquen els llocs d'aprenentatge d'aquest centre públic.
jo vinc d'un silenci
que no és resignat
Nosaltres ens considerem hereus i hereves d'aquest llarg viatge, des del fons dels segles i, en aquest viatge, hem sentit, hem llegit, hem cantat, hem recollit pedres i arrels, cançons i paraules... en un moviment arrelat i fluent alhora, a través del qual hem fet collita de les llavors i els somnis, dels desigs i dels afectes de les persones que han constituït l'abans i l'ara d'aquestes iniciatives formatives d'educació popular i que, tot just ara, tornem altra vegada a escampar: al vent, al vent del món, per tal que fructifiquen de nou en les ments i en els cossos de les dones i els homes actuals i, d'aquesta manera, puguen esdevenir aigües vives que trenquen les pedres i fan aflorar la vida.
Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Començàrem, ja fa temps, posant el nom al centre: Francesc Bosch i Morata, i hui, continuem aquest exercici de fer coses amb paraules, amb una esfera de noms propis i singulars que voldríem que tingueren com a clara finalitat la recordació de la consciència cívica, singular i col·lectiva, que ha travessat la nostra història com a poble: Remedios Laguía, Matilde Ridocci García, Josep Aparici Barberà, Dolores Organista Belda, Artemina Botella Terol, José Chocomeli Galán, Patrocinio Camús, Matilde Llòria, María Llopis, Orlanda Gandia, Francisco Bolinches Mahiques, Bernat García Ripoll, Pep Gimeno "Botifarra", Lola Tortosa; aquestes són algunes de les persones que hem elegit, que ens acompanyen, que ens diuen que, fins en els temps difícils i durs, en circumstàncies adverses, hi ha temps i lloc per a la resistència i la generositat, per a la decència i la responsabilitat, per a la determinació, el compromís i la voluntat d'assumir els reptes esperançadors del present i de fer-nos càrrec del futur, un futur que ja és nostre.